Quan els menorquins van emigrar a Algèria. Capítol 9 de les Píndoles de història amb Martí Carbonell

Amb Martí Carbonell avui repassem una de les grans migracions que s'han fet des de Menorca al llarg de la història. Repassem els precedents: L'exèrcit francès va ocupar la ciutat d'Argel al juny de 1830. Tot i que Algèria no es va convertir en territori francès fins al 1848 i el control militar total no es va establir fins al 1875, aquest territori africà va atreure un flux migratori europeu, predominantment no francès, des de 1830, el qual va augmentar considerablement en els anys seguents. En una primera etapa colonial, el govern francès va fomentar l'emigració d'habitants del nord d'Europa, incloent-hi francesos, alemanys, suïssos i irlandesos, amb la idea que Algèria fos l'Amèrica del Nord del Mediterrani. El 1841 es va crear un "Comité de Colonització per l'Emigració", el qual objectiu era reclutar colons del nord d'Europa, oferint-los el viatge a Algèria gratuïtament i una concessió de terra. Malgrat totes aquestes avantatges, els colons originaris del nord d'Europa no van ser molt nombrosos i, en canvi, la realitat mostra que es va tractar principalment d'una emigració mediterrània (espanyols, italians, maltesos i catalans). Aquests colons mediterranis es van establir a Algèria de manera definitiva i, en alguns casos, van ser prou nombrosos i van tenir una cohesió social prou forta com per conservar i transmetre a les generacions posteriors la seva llengua i cultura.

En aquest sentit, és important destacar, en l'àmbit català, la presència de colons alacantins i menorquins, tot i que també va ser significativa la presència de rossellonesos (inclosos oficialment en l'emigració francesa) i, en menor mesura, de mallorquins. L'emigració alacantina a Algèria, que ha estat àmpliament estudiada des del punt de vista històric, es va situar a l'Oranès (part occidental d'Algèria), juntament amb els emigrants espanyols de Múrcia i Almeria, mentre que els menorquins es van establir als voltants d'Argel, fet que s'explica, en ambdós casos, per la proximitat d'aquestes zones amb el lloc d'origen dels colons. De fet, la proximitat geogràfica estava estretament lligada al comerç, ja que, en els inicis de l'emigració, les Illes Balears, especialment Menorca, dominaven el comerç i el transport marítim espanyol amb Argel i Alacant, Múrcia i Andalusia, la qual cosa es feia amb Orà. Tanmateix, cal tenir en compte que, en termes generals, eren les Illes Balears les que dominaven el comerç espanyol amb Algèria, no només durant aquest període, sinó també abans de l'ocupació francesa. A més d'aquests factors, el flux migratori de menorquins cap a Algèria es va explicar principalment per l'estreta relació de Menorca amb la campanya militar francesa i per la necessitat de resoldre la crisi econòmica de l'illa, tot i que hi va haver altres condicionants secundaris. En primer lloc, doncs, cal dir que França considerava el port de Maó com una base imprescindible per a qualsevol acció en terra africana a causa de la seva importància estratègica, a mig camí entre la base naval de Toló i Argel. Així, el 1830 es va organitzar a Maó i a Es Castell la retaguarda de la marina francesa i durant un temps, hospitals improvisats van acollir els soldats francesos ferits. En segon lloc, Menorca patia un excés demogràfic excessiu per als recursos i l'economia de l'època, greument afectada per la prohibició del govern espanyol d'introduir blat estranger a la Península.

L'emigració de menorquins cap a Algèria va ser primerenca: va començar ja el 1830 seguint l'exèrcit francès i el 1834 Argel ja tenia una "Rue de Mahon". Així, entre els anys 1830 i 1850 van emigrar de Menorca unes 9.500 persones, de les quals es calcula que unes 6.000 es van establir definitivament a Algèria. Com a exemple, el 1836 van sortir a l'estranger 2.589 menorquins, dels quals 2.468 es van dirigir a Argel i 46 a Orà. De fet, el govern francès va acabar considerant els menorquins com a "bons emigrants", la qual cosa va afavorir l'emigració i, consequentment, el despoblament de l'illa, que va passar de tenir 38.883 habitants el 1830 a 30.170 el 1845, fet que preocupava considerablement les autoritats locals. Segons l'historiador Jean-Jacques Jordi, hi va haver dues etapes d'emigració de menorquins a Argel: la primera "quasi espontània", entre 1830 i 1835, i la segona, en els anys 1835-1836, promoguda pel baró de Vialar, aristòcrata francès que es va establir pel seu compte a Argel i que, durant una estada a Menorca, va organitzar l'emigració de moltes famílies, facilitant-los el transport i donant-los feina. Després d'aquestes dues etapes inicials, l'emigració menorquina a Argel va continuar, tot i que va anar minvant fins que, ja entrat el segle XX, la Guerra Civil espanyola va provocar una segona època d'emigració menorquina a Algèria, tot i que no tan massiva com la primera. Tornant al primer període d'emigració, dins del departament d'Argel,